Diuen que «per les seves obres els coneixereu», i el cas és que la discoteca més cèlebre de la Barcelona dels anys vuitanta, amb l’Oriol Regàs d’empresari, m’en va facilitar unes quantes de ben dolces.

La tipografia de pal del logotip la vaig manllevar als racionalistes més radicals de l’avantguarda alemanya, i en canvi, la composició la vaig imitar d’un quadre d’El Lissitzki, un constructivista encara més radical i avantguardista. Tot molt anys vint, si voleu, però no els «boixos» ni els del xarleston, sinó els de les avantguardes artístiques més serioses i compromeses. A dalt hi tenien el bar i el restaurant, i a baix, la sala de ball i la música en viu, al principi. L’argument el van posar els clients, i fins fa poc encara rutllava amb l’èxit de sempre.

Va ser l’hereu natural del celebèrrim Bocaccio, un precedent del mateix empresari que regentava el famós restaurant Via Veneto del carrer de Ganduxer.

En un manuscrit dactilogràfic trobat, segons sembla, prop de Saragossa, es parla de la gauche divine dels anys d’or. Anteriors a Up & Down, hi van anar a parar en tancar Bocaccio, que era el quarter general dels elegants socialdemòcrates que al costat del franquisme semblaven bolxevics de l’any disset. Parlaven fluix, mig per confidencialitat i mig perquè no es volien perdre del tot la música que sonava, i al manuscrit és confirma, amb l’estil irreverent d’un quintacolumnista, que la gauche divine tenia un poder aglutinant com a grup. Alguns dels seus membres més prestigiosos i qüalificats encara no es coneixien entre ells, no es coneixien «corporalment», i la possibilitat d’un encontre inesperat, una nit qualsevol, en algún lloc dels freqüentats habitualment per la gauche divine, era per a molts, en aquella època, una cosa realment excitant.