Estudi de disseny gràfic / enricsatue@hotmail.com / 93 555 26 15
Fragment
del llibre Un llop a la vora del foc
Edicions de 1984
Barcelona, 2014
Un llop a la vora del foc
Un dia al reialme de l'Helvètica
A la ciutat de Basilea hi regna l’helvètica d’una manera
abassegadora. Parlo d’un tipus de lletra d’impremta clara
i ubiqua que arrasa a tot arreu: als noms dels carrers i a
les informacions dels bans municipals, als horaris de trens
i de tramvies, als anuncis murals de les parets mitgeres, a
la retolació comercial i institucional; i, naturalment, a la
fi ra de mostres i a la d’art, ambdues de fama mundial, on
els rètols amb l’helvètica hi onegen com banderes. Tant
se val que sigui en majúscula o minúscula, amb els traços
dels pals prims o molt prims, mitjans o gruixuts —o molt
gruixuts—, en rodona o en cursiva.
Ara ja no, però fa mig segle la fi ra de mostres es feia dir
«sí, senyor» i l’anunciaven uns cartells amb fons blanc signats pels cartellistes més representatius de l’Escola Suïssa,
generadora de la tendència funcional que es despatxava a
les escoles de disseny de Basilea i Zuric, principalment.
Encapçalant els cartells, la lletra d’impremta nova de trinca
feia caure de clatell els professionals més bregats del
món sencer.
També, els noms dels medicaments els grans laboratoris
els titulen, en general, amb la mateixa tipografi a endreçada
i asèptica; i no en fan ús els poderosos grups químics
i farmacèutics, només, sinó que un modest Bed & Breakfast
que gestionen una tal Isabelle i la seva germana, es
fa valer mitjançant targetes dissenyades per ella mateixa
que no desmereixerien gens ni mica de la que un dia em
donà Max Huber, on l’helvètica neta i polida dibuixava
una delicada poesia visual —o un impromptu— tan sols
amb el prosaic nom i l’adreça.
A Suïssa, doncs, la lletra d’impremta helvètica hi és
omnipresent com la creu grega. Sobretot a Basilea, on
sense ser conscients que amb els anys esdevindria una
«denominació d’origen» pel consum universal, aquest
sentiment es fa palès. Tant, que no sols tomba d’esquena
sinó que ressuscita els morts. Com qui no vol la cosa, un
difunt insigne que no es deu estar dret perquè sí, aquell
dotze de juliol en què s’acomplien quatre-cents setantacinc
anys justos de la seva mort, no era jacent: l’estàtua de
pedra dedicada a Erasme de Rotterdam s’estava dempeus
sobre el sepulcre on jeuen les despulles de l’eminent teòleg,
fi lòsof i fi lòleg humanista —a la catedral romànica
i gòtica— com si mirés de fi t a fi t pel fi nestral gòtic del
davant alguna cosa interessant!
Feia gràcia pensar que s’havia posat dret no pas per a
escriure, com fou el seu costum, sinó per contemplar des
del turó on érem la fortifi cació admirable que l’helvètica
bastia allà a baix, a la vora del riu. Només de pensar que
el savi de Rotterdam va recórrer uns mil cinc-cents quilòmetres
en línia recta per anar de la seva ciutat natal a
Venècia, em vénen esgarrifances. Fent la travessa a cavall
—com el coratjós Poggio Bracciolini que anava pels convents
d’Europa a la recerca de manuscrits, a quinze quilòmetres
per dia— o en carruatge, ben bé ens hi passaríem
tres mesos i mig. Si fa no fa, el temps que els navegants
solitaris solen invertir encara ara per fer la volta al món
en barca o en bicicleta, pintoresquismes aventurers que
pretenen superar la del globus aerostàtic de Phileas Fogg,
empresa el 1873 com a resultat d’una simple juguesca.
Val a dir que per a Erasme el feixuc pelegrinatge només
tenia un sentit i una urgència: anar a trobar l’impressor
i editor Aldo Manuzio per tal que «el fes passar a la
posteritat publicant-li un llibre amb aquella tipografi a tan
bonica, la més petita de totes». No va ser, doncs, cap causa
teològica —de les moltes que encetà— ni fi losòfi ca ni
fi lològica, la que el va fer anar a empentes i rodolons a
Venècia per passar-hi vora tres anys, sinó la molt digna
causa tipogràfi ca. Sens dubte, per a un afi cionat empedreït
a la novetat del llibre imprès, que no es va estar de dir:
«Quan tinc uns quants diners me’ls gasto en llibres; i si
me’n sobra algun, en menjar i vestir», la lletra d’impremta
que li tenia el cor robat havia de ser la bembo gravada
per Francesco Griffo, tot i que no n’ha quedat constància
expressa; com tampoc del geni creador de l’helvètica, un
tal Max Miedinger, comercial anònim d’una petita foneria
de tipus suïssa que amb el temps s’afi cionà a dissenyar-ne una que ha esdevingut cànon universal.
Com si m’hi hagués empès l’Erasme dret, vaig anar
a corre-cuita al poble de Münschenstein, als afores de
Basilea, on hi havia la foneria promotora de l’helvètica.
I en tornar em fregava els ulls, incrèdul, perquè a tots els
carrers de la ciutat de tradició protestant i calvinista ho
veia tot escrit amb la mateixa lletra, llevat de la gòtica luterana
i erasmista que hi feia de guarniment. Amb una
excepció. Només a cinc quilòmetres d’allà, a mitja hora
en cavall o en carruatge i a deu minuts d’autobús, n’hi ha
una que torna a tombar d’esquena. A Weil am Rhein hi
ha el Museu Vitra, un parc arquitectònic internacional on
es fabriquen, s’exposen i es venen els seients de disseny
que la fi rma ha fet famosos arreu del món. Doncs bé, malgrat
que els propietaris fundadors són fi lls de Basilea, fa
estrany que el nom de l’empresa no estigui retolat amb
l’helvètica ortodoxa. ¿Serà cosa d’heterodoxos, o encara
pitjor, de renegats mal aconsellats?
Res d’això, és l’expressió que fa cabal que la lletra d’impremta
és una bandera, més efi caç que no pas les bandes
i els colors de l’heràldica medieval, tan limitats que sovint
ens descol·loquen (per posar un exemple, la bandera
d’Armènia llueix per símbol el mont Ararat, territori que
fa anys li va pispar Turquia). La raó principal, tot s’ha de
dir, té una arrel especulativa: allà on està situada la fàbrica
el pam quadrat és força més barat, perquè el terreny
no pertany administrativament a Suïssa, sinó a Alemanya.
I vet ací que allà on l’helvètica és forastera, la futura és fi lla
natural. I penso que van fer bé de pensar-ho, si és que ho
van pensar, perquè trobo que s’escau que, de la mateixa
manera que el reialme de Basilea l’identifi ca l’helvètica, el
de Weil am Rhein l’identifi qui la futura.
Ara, pensar per pensar, potser és massa lluny el rètol
Vitra negre sobre blanc i gros com un camió per veure’l
del fi nestral gòtic que fa de talaia a Erasme, si no fa un dia
molt clar. Amb tot, si «aquella tipografi a tan bonica, la
més petita de totes» fou capaç d’ullar-la a mil cinc-cents
quilòmetres de distància, aleshores ja m’ho puc creure tot.
Com em crec que a Basilea hi hagi un club de futbol fundat
sis anys abans que el Barça que llueix un equipament
blaugrana que sembla calcat. El fundador, un tal Joan
Gamper, fi ll de Winterthur, prop de Zuric, el trasplantà
alegrement a la ciutat d’adopció pensant que la malifeta
mai no se sabria.
Però tot s’acaba sabent, perquè el món és un mocador,
i a Basilea barrat de blau i grana i brodat amb lletres inicials
clares i modernes, pel goig dels barcelonistes i dels
fans de la tipografi a. Ara bé, si a les cadires de disseny,
la fi ra de mostres i la fi ra d’art, hi afegim la tomba d’un
devot d’una lletra d’impremta—Erasme— a una ciutat
tanmateix devota d’una lletra d’impremta, un dia o dos al
reialme de l’helvètica són de molt bon passar, ara que ve
el bon temps.