Coberta de llibre i textos D'Eva i els Adamites

Llibre no venal editat per Lluïsa Jover 

Barcelona, 2012

Acabo de dir que la reflexió sobre la peripècia simbòlica d’Adam i Eva no és cap novetat, però es que a més a més, compto amb l’aval dels pares de l’Església, dels pintors (gòtics, renaixentistes, barrocs, neoclàssics, impressionistes, fau-vistes, expressionistes, art déco i pop art), d’un parell d’escriptors i d’un grapat de professors universitaris, entre els quals Umberto Eco.

   En El Paradís perdut, poema amb una retòrica apocalíptica, John Milton comença així: “Canto la desobediència del primer home, i la fruita fatal de l’arbre prohibit, la menja de la qual desterrà del món la innocència, fent entrar els dolors i la mort, fent-nos perdre el Paradís”. En canvi, en Els diaris d’Adam i Eva Mark Twain en fa la contraimatge amb una proximitat divertidíssima (tant que una mena de serp em va temptar d’imitar-los, ep!, salvant les distàncies).

     A Eco li han interessat sempre, com a catedràtic de semiòtica (la ciència que estudia els senyals, sistemes de signes, llenguatges —llevat de l’alfabet— i símptomes o indicis, per tal de treure’n deduccions i símils en relació a allò que és latent i palpable), els senyals significatius i interpretatius que emeten els Evangelis i concretament el de la creació d’Adam i Eva. I si tal com diu, quan un signe és particular esdevé un símbol, Adam i Eva són d’allò més simbòlics. Podem dir que són simbòlics per definició ja que no són pas històrics, sinó arquetips ideals impossibles d’individualitzar en tipus vulgarment reals. 

Ves per on el cèlebre catedràtic de semiòtica de la Universitat de Bolonya s’ha interessat pel nostre primer pare, a qui té per “nomoteta” o creador de llenguatge tot recordant-nos el passatge del Gènesis en el qual en veure Eva per primera vegada Adam exclama: “Això si que és una dona. És os dels meus ossos i carn de la meva carn. I es dirà varona.” És a dir, Eva, paraula nova i estranya que Eco veu justa i gens arbitrària en observar la lògica lingüística del femení de varó. Ara bé, també hi veu la mateixa lògica en allò que diu una mica més endavant: “Eva és vida, i mare dels vivents.” 

De manera que si Eva es diu Eva és per la gràcia d’Adam. I com que Eco conrea el mètode del cogito interruptus en veure el món ple de signes i símptomes (no només ell, com més anem més n’hi ha de signes i símptomes) Adam li sembla un tipus atípic: “un tipus humà creat ex-novo que pot proposar una visió del món i un programa de vida que estiguin més enllà de l’estat de fet.” I no sé si fins i tot hi afegiria de l’Estat de Dret, amb permís del professor.

De manera que si Adam es diu Adam se’n diu per la gràcia de Déu amb el vist i plau semiòtic d’Eco.