Passejava per la Fira de Frankfurt pensant que un llibre, o millor dit, el seu volum rotund, és la mostra més palpable d’un fetitxisme que perdura i perdurarà pels segles dels segles. Com a objecte de culte, n’assegura la continuïtat el fet que amb prou feines hagi variat físicament des de Gutenberg. Per sorpresa de propis i estranys, seguim amb el mateix conjunt de fulls impresos, agrupats en plecs numerats en ordre progressiu i cosits entre ells com fent de frontissa, inserits, fixats i protegits per una enquadernació o coberta. 

Durant la reflexió firal em va resultar impossible trobar un altre producte fabricat a l’Edat Mitjana per procediments estrictament industrials. És clar que allà no podia consultar Google, i tot i recordar el suggeriment d’Eco de la roda i les tisores, allò són enginys, com la palanca, i no pas produccions seriades amb milers o milions d’exemplars idèntics. Tal vegada pugui considerar la sabata, ja que sèries de 300.000 parells són possibles, malgrat que la trepidant evolució —des dels sabatots de Gutenberg fins al Geox que respira o al fisiològic MBT que activa els músculs— desactiva qualsevol equiparació. A tot estirar, concediria als pantalons texans la possibilitat que tres o quatre segles a venir puguin afegir-se a la llista, si bé ara per ara no són més que un candidat tot just centenari. 

Al llarg del passeig, també em va sorprendre que els best-sellers del segle XV fossin tan semblants als llibres de butxaca actuals. Dissenyats per portar a la bossa dels mantells, i solaçar-s’hi als emporxats, lluny del mundanal soroll, sorprèn que els autors més venuts llavors, com ara Aristòtil o Virgili, siguin incompatibles amb els d’avui. Diuen que de cada títol n’imprimien un parell de milers, més que no pas ara (l’any 2010 l’Institut Nacional d’Estadística anivellava la tirada en 1.734), ja que els editaven en llatí, i els distribuïen per les Europes —la continental i la insular— fins a esgotar-ne l’edició; cosa, d’altra banda, força freqüent. 

En fi, passejant per la Fira del Llibre, em vingué a la memòria que la primera relació professional amb el llibre de butxaca me la facilità, justament, la generosa editora que em convidava a anar a Frankfurt. L’èxit editorial dels renaixentistes, també el coneixia, l’editora. Vull dir que, en enfocar l’edició a l’estil del seu compatriota Martí Luter, invertint l’acte transcendental de traduir la Bíblia del llatí a l’alemany per posar els textos sagrats a l’abast de tothom, ella s’afanyava a traduir de l’alemany a l’espanyol els textos imprescindibles del pensament progressista i revolucionari que no s’havien editat mai. Així contribuïa a la dignificació cultural del país d’acollida, tapant en part les vergonyes d’una programació editorial la qual, des d’Europa, es veia pràcticament com del Tercer Món.

A diferència d’un amic jesuïta, que retreia a l’Opus Dei que copiessin els defectes i cap de les virtuts de l’Orde, l’editora generosa va saber triar el bo i millor del cristianisme i el comunisme, fent-se una personalitat ambivalent, rica i complexa, sempre dialogant. Tant que, com vaig tenir ocasió de veure, fins i tot al llit practicava una dialèctica càlida que deixava l’interlocutor bocabadat i sense arguments. A més, solia llegir fins ben entrada la nit, de manera que allò que se’n diu dormir, dormir, esdevenia una empresa gairebé impossible.   

Durant un temps, vaig dissenyar les cobertes dels llibres que editava, bé que el seu gust coincidís més sovint amb Luter que no pas amb mi. Per sort, la crítica constructiva que practicava li feia acceptar tota mena d’esmenes, i pel que fa a l’estètica, es deixava convèncer fàcilment, de manera que em deixava experimentar amb prou llibertat.

Si bé les meves cobertes no es proposaven atreure els lectors al preu que fos, tampoc no els foragitaven. L’editorial no parà de publicar llibres, en una producció febril que fou per a mi el banc de proves on assajar tipografies, imatges, colors i composicions, a vegades més que arriscades, fruit d’un aprenentatge frenètic. Com John Heartfield —segons explica Canetti—, jo també vaig provar per tots els mitjans al meu abast que les cobertes no fossin indiferents. I cas de ser-ho a la raó, procurava que almenys no ho fossin als sentits. Per això no proposava imatges desnatades, com últimament són norma, sinó carregades de greix. D’alguna manera, calia interpretar-les, o fins i tot desxifrar-les, per tal com l’associació amb el títol resultava, més d’una vegada, difícil d’establir.

Un cop concebuda, i abans de procedir a la realització tècnica definitiva, pintava un esbós a mà i en colors, amb la tipografia del títol i l’autor, el segell de l’editorial i el nom de la col·lecció, amb la perícia que permetien les meves limitades facultats tècniques —molt lluny del perfeccionisme d’un Aleksandr Rodtxenko, per posar un exemple—. L’hi i ho discutíem plegats, i s’interessà tant per aquesta fase del treball que em programava les visites entre autors, traductors i directors de col·lecció o producció, i sovint participava en el debat, no sempre per enriquir-lo. Recordo que arribàvem fàcilment a acords prou raonables, això si, a condició de reelaborar els esbossos més d’un cop, o fins i tot canviant d’idea.    

Un dia, vaig gosar il·lustrar la coberta d’una edició de butxaca de L’evolucionisme amb un fragment del primat que presideix l’etiqueta del popular Anís del Mono, a manera de pamflet darwinista. No va ser cap boutade, com temia ella al principi, i li vaig fer veure que de la criatura extravagant no es dedueix fàcilment un mico: digna d’H. G. Wells, es troba en un procés de metamorfosi facial —meitat home, meitat simi— capaç de carregar tota sola amb una teoria repudiada pel conservadorisme militant, encara avui. 

Quedàrem de veure-la a casa seva, si bé tot just franquejar la porta del pis ja se’m va torbar l’ànim. Segura d’ella mateixa, es cuirassava allà amb un fred metàl·lic de la mena que el seu compatriota Goethe qualificà de buit seductor. Malgrat tot, si el pis és la premissa indispensable d’una vida feliç, com li vaig sentir dir alegrement a Peter Handke passejant per la Fira del Llibre, el seu satisfeia les expectatives més exigents. Ampli, assolellat i perfectament equipat —pel que fa a quincalleria electrònica, s’entén, perquè en decoració era francament millorable—, em desconcertà la connexió amb Amèrica Llatina en algú tan racional com ella. Però la vida hi transcorria feliç, fins i tot per als qui, com jo, estàvem de pas en la mena d’ambaixada en què el convertí, decorat amb unes cortines estampades amb grans motius florals de color verd manigua. No he vist mai un lloc a Barcelona tan agermanable amb l’Havana, São Paulo o Caracas. 

Allà em rebé acompanyada de la seva filla, a qui educava en una disciplina càlida. I per familiaritzar-la ràpidament amb mi, vam passar una hora sencera jugant plegats, abans de ficar-la al llit confiada i exhausta. 

No fou fins aleshores que em dedicà la vetllada en exclusiva. El sopar a la llum d’espelmes i la conversa literària, després d’examinar maquetes amb el disseny de noves cobertes per a noves col·leccions, feien un lot prometedor que vaig considerar oportú repetir amb la freqüència que em fos possible. Recordo que després del Riesling ja tot em semblà versemblant, malgrat trobar xocant que emprés la mateixa naturalitat per portar-nos al llit a la nena i a mi. Precisament al llit va admetre, per fi, que el rostre humanoide del simi s’assemblava tant a Darwin que només calia veure aquarel·les, fotografies i caricatures a la premsa de l’època per sospitar que s’inspiraren en els trets de l’il·lustre científic.

 

¡Qué mono el Mono con el mono! 

 

Ho va recitar tot picant de mans en senyal d’entusiasme, presumint d’un vers inèdit de Juan Ramón Jiménez, mentre xarrupava el seu darrer Riesling.

De cop, fidel a la premissa indispensable d’una vida feliç, es va tancar al bany. Tenia el costum nòrdic de dutxar-se abans de ficar-se al llit, i li ho vaig agrair, ja que al cap d’una estona aparegué davant meu, que l’esperava endormiscat, com ara una gegantina salsitxa de Frankfurt, a punt per menjar-se-la. 

La comparació no pretén, ni de bon tros, ofendre-la. Era una valquíria alta i ferma, i al cos no se li apreciaven els ossos. De matèria compacta i homogènia, i d’un sol color, s’assimilava a la carn de la salsitxa universal: sense berrugues ni pigues, tova i dura alhora. De manera que, embolicada amb el barnús, aparegué com una de les salsitxes cuites al vapor que anomenen així fora de Frankfurt. I al llit —coberta amb el primer plomissol alemany que veia— l’hospitalitat esdevingué tot d’una càlida, com una de les cerveses més bones de la seva terra, forta i fosca, en un cos gran i desossat que vaig menjar-me acompanyat d’una guarnició de petons i carícies abundant, que no podia acabar.

Per cert, ella anava a la Fira del Llibre de Frankfurt a exercir un paper de gran responsabilitat, en una festa organitzada per editors alemanys que celebraven el llançament conjunt d’autors llatinoamericans de primera fila. M’acomodà de franc en una habitació reservada tots els anys, amb enorme antelació, al luxós Frankfurter Hoff que domina la Kaiserplatz, amb la barroca balconada ondulada del pis principal, allà on el Führer llançà a les masses, més d’una vegada, arengues ferotges sobre la superioritat de la raça ària i la conveniència d’eradicar de la faç de la Terra les menys afavorides, amb especial acarnissament contra la jueva, la comunitat gitana i les masses comunistes en general. 

Ambivalent, el meu pas pel Frankfurter Hoff anà sense transició de la tragèdia a la comèdia. Per exemple, malgrat estar equipada amb les comoditats més modernes, l’habitació que em tocà compartir semblava, talment, la dels germans Marx a l’Hotel dels embolics. Hi dormíem quatre, per terra i els sofàs, estibats entre piles de llibres que anaven i venien tots els dies, en grans carteres negres, de la fira a l’hotel i de l’hotel a la fira.

Els salons s’adjudicaven al millor postor, i els editors espanyols oferien còctels internacionals compulsivament, sense complexos, plantats a la porta i rebent somrients els convidats, saludant-los personalment com si casessin la pubilla en una capella gòtica. Estovava el cor de veure que un cerimonial tan hispànic tingués lloc a Frankfurt, any rere any. 

En veure la llista dels convidats il·lustres a la festa, vaig demanar-li que m’hi fes passar, i vaig quedar perplex, vista la nostra relació i la seva predilecció per Hispanoamèrica, que s’hi negués en rodó al·legant un numerus clausus estricte, davant el qual no podia fer excepcions. De sobte, el buit seductor em recordà una altra cervesa de la seva terra, ara una de forta en llúpol, la qual qualifiquen d’àcida i amarga.

  Per sort, el disgust de tenir la festa tan a mà —a l’hotel— i no poder assistir-hi no durà gaire. Me n’alliberà un amic, professor d’espanyol a la prestigiosa Universitat de Heidelberg. Com un Mefistòfil d’anar per casa, va jurar de concedir-me el desig negat mal fos l’última cosa que fes en aquest món.

—Serà la nostra nit de Walpurgis particular. No oblidis que la casa natal de Goethe és en línia de tir amb l’hotel, i el seu influx es fa sentir. T’ho dic jo.

No s’hi pensà més. M’arrossegà al mostrador de recepció, i allà els recità, a les quatre hostesses que atenien els convidats, una estrofa del Faust amb veu de baríton i accent impecable, presumint de l’aprofitament de l’estudi de la llengüa i la cultura alemanyes, mentre jo, avergonyit, feia el desentès:

 

Sota herrsche denn Eros, der alles begonnen!

Heil dem Meere! Heil donin Wogen!

Von dem heiligen Feuer umzogen!

Heil dem Wasser! Heil dem Feuer!

Heil dem seltnen Abenteuer! 

 

(Regni, doncs, Eros, que va donar principi a tot. Glòria a l’aigua! Glòria al foc! Glòria als vents pròspers! Glòria a les cavernes plenes de misteri! Sigueu altament celebrats aquí vosaltres, els quatre Elements!)              

De la gran escalinata estant, l’apetitosa salsitxa de Frankfurt, vestida amb una elegància desconeguda, feia com que no em veia, encara que jo sí que la notava aterrida per l’escena que presenciava, suposo que confiant que al final tot se solucionés amb la meva expulsió definitiva.

Però per al professor d’espanyol, allò fou bufar i fer ampolles. Temperat en reflexives caminades pel passeig dels Filòsofs del campus de Heidelberg, les hostesses li franquejaren l’entrada al búnquer com la caixa forta del Commerzbank cediria a mans d’un expert esventrador. Vam riure amb la còmica associació que li creuà la ment en trobar-nos, justament, al bell mig de la capital financera de la Comunitat Europea!

En fi, si l’amable professor es solidaritzà amb la meva frustració, que maldava per no convertir-se en depressió, fou perquè a ell el consumia una digna de llàstima: construir un símbol cultural amb una torre de llibres que no aconseguia sostenir de cap manera, patint per això una depressió crònica.

—Poso un llibre sobre un altre, a cada campanada. I quan s’esfondra (perquè s’esfondren sempre) penso en la Torre fins a esfondrar-me jo també, si toca. La anormalitat i el sentit tràgic són el pagament de certs dots, i la lucidesa, com tu saps, empeny a la catàstrofe.

A la meva estada ambivalent a la Fira del Llibre de Frankfurt, ara còmica ara tràgica, la preferència anava pel pavelló d’Alemanya. D’un format wagnerià, la nau colossal feia l’efecte d’un temple, romanent en penombra, amb els llibres il·luminats d’una manera que semblaven levitar. I tot i que mai no seria cardenal ni sortiria elegit Papa amb el nom de Pius II ni impulsaria la construcció de la plaça de Pienza, em passejava per la Fira del Llibre de Frankfurt com Enea Silvio Piccolomini devia fer a la del 1455; de segur que amb una impressió forta com la d’ell de tots aquells llibres exposats a les superfícies immenses. 

Diuen que el cardenal va rebre una molt grata impressió d’una Bíblia de 42 línies composta a dues columnes en una gòtica de fractura esplèndida. Un tal Gutenberg n’exposava pàgines escadusseres com a reclam, gairebé a les fosques. Va quedar-ne corprès, i la va recomanar vivament a Calixt I per la claredat i la precisió de les lletres:

 

  Sa Eminència les podria llegir sense esforç i sense ulleres.

 

Veritablement, el pavelló d’Alemanya resplendia de talent tipogràfic, i si el cardenal es passejés per la fira d’aquell any, i no per la de 1455, s’enduria una impressió dels llibres exposats com en temps de Gutenberg. Les lletres i les cobertes es veien estupendament: sòbries, distingides i competitives, imposaven el segell arrelat al llarg dels més de cinc segles transcorreguts d’ençà de la invenció de la impremta, fent una unitat tipogràfica en el temps sorprenent, sobretot, per la seva coherència.

Tràgic o còmic, com l’estada ambivalent a la Fira del Llibre de Frankfurt, al pavelló d’Espanya li va tocar de fer el paper còmic. Igual que si fos un bar de copes, oferien tapes variades de la recepció, provocació i exportació del suposat talent hispà per al disseny. A la vista de l’espectacle, vaig passejar com Enea Silvio Piccolomini, emportant-me una impressió semblant dels llibres exposats. Sobretot en veure els volumets d’una col·lecció blava d’Alfaguara que havia dissenyat per a l’editora —de la qual encara n’estudien la magnificència tipogràfica, tot un manifest contra la vulgaritat iconogràfica— amb l’esperança de recuperar lectors actius, sensibles i exigents. Les cobertes, estrictament tipogràfiques, transferien al lector actiu, sensible i exigent, el goig visual d’una pràctica oblidada o en desús.

Ara, mentre just allà, a Frankfurt, el disseny tipogràfic de la col·lecció va començar a morir lentament d’èxit —una malaltia, de segur, incurable—, substituït per il·lustracions trivials amb l’ambició de vendre’n més, l’editora remarcava l’ascens irresistible de la reforma de l’Austral, que dúiem a terme junts. I en parlà així, amb veu de soprano i accent més impecable que el del meu amic professor a Heidelberg, arrossegant les erres com només saben fer-ho les alemanyes nascudes a Stuttgart, i amb un final inconfusible, semblant al de la cervesa premium que feien allà:

—Intgrrodueix la modegnitat, pegò amb un grrespecte tan encegtat com meguescut envers un passat tan grrellevant. El paisatge austgal, doncs, seguigà engrriquint-se, tot i que de seguida advegtiguem alguns canvis plàstics dictats peg la sensibilitat, la intel·ligència i la cgreativitat. No t’ho sembla?

Doncs sí, la veritat, la vella trama reticular dels marcs de les cobertes, ideada per Attilio Rossi un bon dia a Buenos Aires, lluïa rejovenida a Frankfurt, com un patchwork, apedaçada a la cambra fosca del laboratori fotogràfic de l’editorial, a les palpentes, ja que a cada bugada —les anades i vingudes als tallers de fotomecànica— s’hi perdia algun llençol.  

Tanmateix, l’editora i jo vam torejar les dificultats que plantejava la col·lecció amb un tarannà congruent amb la nostra transició política a la democràcia. Ens limitàrem a retornar a la icona els valors potencials, refinar la selecció i composició de la tipografia i reforçar la taca del marc tramat amb un camp de color més baix per sota. També protegíem les cobertes amb un nou glasofonat mat que, a més d’assegurar una bona resistència a descolorir-se, proporcionava un acabat atractiu a una col·lecció de llibres de butxaca, modesta per imperatius econòmics, que justament pretenien fer competitiva en un mercat disputadíssim.

Tot semblava fet amb l’aspiració tragicòmica —per una vegada l’ambivalència tragic/còmic es confonia—que, quan el cardenal Enea Silvio Piccolomini passegés per la Fira del Llibre de Frankfurt, s’emportés cap al Vaticà una impressió de les meves cobertes tipogràfiques com la que es va endur el 1455 en veure les pàgines immortals del llibre de Gutenberg. Allà, nàufrag entre els llibres exposats a les superfícies immenses, vaig experimentar en llibertat que qui té fam somia truites! 

Tanmateix, en tornar de l’assaig de tragèdia escenificada la nit de Walpurgis a Frankfurt, em vaig retrobar amb tota normalitat, com si no hagués passat res, amb la saborosa ració de salsitxa, tova i dura alhora, embolicada amb el seu barnús i fumejant com si fos cuita al vapor, oferint-se de nou per al mos de costum coberta amb el plomissol lleuger i confortable de fabricació alemanya. 

I l’hospitalitat que m’havia negat, tragicòmica, des de dalt de l’escalinata de L’hotel dels embolics, on s’allotjà també el Fürher, es perllongà tota la nit, però manifestant-se ara com la cervesa que diuen que és suau, fresca i gustosa, i que convida a repetir al cap d’una estoneta; acompanyada tothora de les guarnicions de petons i carícies habituals, tan abundoses que no les podíem acabar. 

En fi, em semblà del tot ambivalent, com la meva estada a la proppassada Fira del Llibre de Frankfurt, que al seu pis, un temps premissa indispensable d’una vida feliç, ara l’editora luterana tornés a ser la de sempre i em rebés com si res en companyia de la nena, que, tot sigui dit, havia crescut visiblement. Però tots tres continuàvem jugant amb la mateixa fal·lera, fins que, acalorada i esgotada, l’allitava. 

Fins aleshores no es dedicava del tot a mi, tal com feia abans de l’episodi viscut a la Fira del Llibre de Frankfurt, enllumenant els sopars amb espelmes i amb unes converses amenes sobre l’actualitat literària, un cop examinades les maquetes amb el disseny de cobertes per a col·leccions noves, fins que, ja tard, em portava al llit agafat de la mà, amb la naturalitat amb què duia la nena al seu.

Naturalment, de la Fira del Llibre de Frankfurt, que ens comprometé en una circumstància tan incòmoda, no se’n va dir mai una paraula. Com si aquell any ella hagués anat a la de Frankfurt mentre jo anava a la de Guadalajara, Mèxic. 

A poc a poc, però, vaig anar experimentant la sensació que al seu pis, un temps premissa d’una vida feliç, un servidor ja hi començava a estar de sobres, desentonant com alguna de les cortines exageradament florejades. I en vista de l’èxit, com més aviat preparés el comiat millor per a tots. 

Per sort, alguns petitíssims defectes, que ella sabia convertir en virtuts, la catapultaren a responsabilitats de tan alta volada que va haver d’anar-se’n a viure definitivament a Frankfurt, molt a prop d’on l’any 1455 passejava el cardenal Enea Silvio Piccolomini, elegit Papa amb el nom de Pius II i impulsor de la construcció de la plaça de Pienza, amb la catedral i el palau. Així doncs, ens abandonà a mi i el pis que tant em recordava l’Amèrica Llatina a Barcelona, i que durant un temps llunyà i breu alhora, va ser, per dir-ho a la manera com ho va fer Peter Handke, premissa indispensable d’una vida feliç.

Ara bé, que consti que mai no m’he queixat de la polseguera aixecada al meu voltant arran d’aquella Fira del Llibre de Frankfurt ambivalent, ja que n’assumeixo plenament la norma elemental fixada en el refrany que diu, per cert, una cosa ben assenyada: 

 

Qui no vulgui pols que no vagi a l’era.