Un llop a la vora del foc

Edicions de 1984

Barcelona, 2014

Albert Camus va definir l’estil dels grans escriptors moralistes francesos dient que, amb les màximes, «més que legislar, pinten». Si pintar, doncs, és una altra manera d’escriure, ara per ara m’estimo més les lletres i les paraules que no pas els colors i les formes. La primera mostra, Cròniques de disseny amb gust de menta, vainilla o xocolata (Tres i Quatre, 2012), va estar despatxada amb el Premi Nacional de Disseny de la Generalitat de Catalunya pel caràcter de «llibre de memòries personals i professionals que deixen constància de l’aprenentatge d’un ofici des d’alguns moments singulars de la seva història creativa i personal, que es converteixen en esclats de reflexió artística general».Aquesta segona, Un llop a la vora del foc, presenta cinquanta relats breus d’uns temps i d’uns llocs on bateguen antigues emocions i observacions d’adolescència, joventut i maduresa que encara belluguen (algunes són ben recents), enllaçades per un fil policromat per l’art, la música, l’arquitectura, el disseny i la literatura; formes culturals que fan d’aquests apunts una mena de versió personal d’allò que les agències de viatges en diuen, en un llenguatge prou pompós, «turisme creatiu».Malgrat que les peripècies convencionals com ara la visita a un museu o a un monument recomanat a les guies, són experiències personals i intransferibles, un cop repensades a la vora del foc hi ha anècdotes de viatges de plaer que poden anar força més enllà i erigir-se, amb un bon pessic d’ironia, en les aventures més èpiques, més ètiques o més estètiques que hom pugui imaginar. Sóc fill de la Barcelona bombardejada que l’advocat Gregorio Peces-Barba —ja traspassat, a qui dec la devolució d’un passaport requisat durant el franquisme— es delia per reveure altra vegada així. Dissenyador gràfic guardonat amb el Premio Nacional de Diseño i el Premi Nacional de Disseny, llicenciat en Belles Arts i professor a la Universitat Pompeu Fabra i a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, vaig publicar l’assaig Les caplletres il·lustrades de Junceda (Alta Fulla) el 1983, i d’aleshores ençà no he parat d’escriure, compaginant l’activitat professional amb la redacció de llibres i articles d’història i investigació. Com que a hores d’ara ja n’hi ha un munt, els he deixat de banda per provar d’exercitar-me en formes narratives, arraulit a la vora del foc, deslliurant-me a poc a poc d’una disciplina tècnica —el disseny— que, vistes les circumstàncies, ha anat deixant d’interessar-me.