Estudi de disseny gràfic / enricsatue@hotmail.com / 93 555 26 15
Sextines
Sextina del ser y tener
A Félix Beltrán
Ser la precisión gráfica de un reloj suizo
y tener el quehacer en un muy vago en-sueño,
son trazos sutiles que definen a un maestro
de un universal tal que suena apátrida:
por la semilla de lo cosechado en México
y por la siembra de la revolucionaria Cuba.
Patria o muerte fue la divisa de Cuba,
y muerte y patria es la tradición de México.
Pero el camino del «queridísimo» maestro
jamás lo trazó el lugar, sino el di-sueño,
que es y tiene un modo de hacer a lo suizo.
Hijo de tantas patrias y al fin apátrida.
Es de todas las partes ese apátrida,
pues por más que la biología le date en Cuba
la biografía forzó el trasplante a México.
Allí, donde el exilio español exportó un sueño,
llegaron salvos «Margarita» y el maestro,
un docente muy decente, con su bagaje suizo.
Ese discreto encanto del diseño suizo
con el que armó una Revolución en Cuba,
sirve para recolectar vocaciones en México.
Y visto desde la perspectiva del apátrida,
en él, el diseño es actitud y también sueño
donde el alumno duerme en el maestro.
Nombrado Honoris Causa, ese maestro
ejerce en el aula sin muros del apátrida.
Ser y tener forman parte indivisa del sueño
que, si bien se inició en las serranías de Cuba
en forma de cartel con claro acento suizo
lo desarrolló, sin renunciar a él, en México.
Depositar su gran acervo en México
sin recurrir al fondo confiscado en Cuba
confirma que el nexo de ambos estilos es suizo.
Local y universal son guías de un maestro
que desde el solitario faro del apátrida
vela por todos, haciendo frente al sueño.
¿Y si al fin Cuba fuese un mal sueño,
o hasta México, al tener recelo del apátrida
por el ser suizo que anida en el maestro?
Sextina per a unes noces d’or
A Gisa i Jordi
Cinquanta anys al pas de la Gisela, per l’artista,
és mèrit que pot penjar al museu del cinetisme.
I és que ciència i art són u a casa els Pericot, i l‘or
es tracta a l’estergit seguint normes del “comú”.
Sagarreja dir, potser a desgrat de l’acadèmic,
que són Claudi i Caterina del Cafè de la marina?
Avui ens conviden a festa a la Fonda marina.
I després, a veure Cinemascope o cinetisme,
al vespre a La Calàndria i al matí al “comú”.
Entusiasme no els hi falta, tot i que l’artista,
carregat d’ètica i estètica pagades a pes d’or,
cova el dubte cartesià pel fet de ser acadèmic.
Catedràtic d’un pintar gens acadèmic
és participatiu, com s’escau al cinetisme.
Us bescanviarà un bodegó per una marina
penjat del braç d’una valquiria banyat d’or.
(Poc s’ho pensaven els mestres del “comú”
que el vailet d’El Masnou acabaria artista).
Encastellada per mor de l’irreductible artista,
ta casa moragueja al cim de la marina.
S’ha endormiscat a la butxaca el títol acadèmic
somiat pels pares fundadors d’aquell “comú”
per a l’esteticista-moralista que fa anar el pa d’or
com l’aigüa, als fons metalitzats del cinetisme.
Dius que és interactiu l’art del cinetisme,
i com els nadons, és de París que us porten l’or
que guarda —amb el foc— la vestal de l’artista.
Res no et farà perdre el caràcter acadèmic?
Ni el fet de badar a la bocana, des de la marina
d’un port que tanca la baluerna del “comú”?
Comunitat i cofradia, la cua i el cap del “comú”
reflectida a les mil cares del místic cinetisme.
Ets artista de revista si fas revista d’artista?
Mai se sap: els Temes de disseny i l’acadèmic
han festejat per la riba de la mateixa marina
on els nuvis celebreu noces, aquest cop d’or.
L’acadèmic se’ns noucasa amb un filferro d’or
a la marina, per un dia fonda i cafè i “comú”:
trident masnoví de l’artista, Posidó del cinetisme.
Sextina de llop a llop
Diu que a l’Ateneu encenen foc
un cantautor i el sotasignat llop.
L’atzar els ha volgut posar a la vora,
això sí, als seus respectius llocs.
L’un canta al temps (de tot fa tant de temps!).
L’altre diu: preu per preu fem-ne cinquanta!
Ara de cantar ja en fa cinquanta,
com els relats que ha imaginat el llop
que udola planyívol per uns llocs,
que van d’un temps a un altre temps,
rodant pel món de mones, lluny i a la vora
dels pocs pels quals posem les mans al foc.
Rics o pobres, a cada llar hi ha un foc
on escalfar passions, si és prou a la vora.
Tot és u el temps que fa i el què fa el temps:
refredar-nos el desig d’anar pels llocs
per on, diu que des de l’any cinquanta,
ronda de nit, estepari i famolenc, el llop.
A una funda dissenyada pel llop
hi dorm la cançó que fa cinquanta,
un cop apagat, amb la mar que té a la vora,
el fum que surt de Mô en senyal de foc.
Si algú és de plànyer, planyo els llocs
des d’on el cantautor se’n fot del temps.
Una vegada era un llop que feia temps
que buscava el caliu d’un altre llop,
i a la fi acabà per llençar la gorra al foc;
no una vegada, no, si no cinquanta.
Costa tant trobar les coses als seus llocs,
que més val tenir paper i llapis a la vora.
No fem més que vorejar la vora.
Si la biblia diu: cinquanta vegades cinquanta,
està dient que és incomptable el temps.
Heus aquí mig segle de relats d’un pobre llop
escrits i reescrits a la claror incerta del foc,
malmetent els records i confonent els llocs.
Apunts d’uns temps viscuts a uns llocs
on el llop no ha parat d’encendre foc
vora la veu que ens canta les cinquanta.
Sextines
a la carta
Alella (Barcelona), 2015
_
Sextinas
a la carta
Alella (Barcelona), 2015