No jutgem i no serem jutjats. Bé, tot i la recomanació plausible, l’any de les olimpíades barcelonines, a Madrid (que s’han quedat definitivament sense, malgrat l’inefable nice cup of coffe ofert per l’alcaldesa Botella en plena cerimònia de presentació de candidatures) l’holandès Mr. Simon Levi, un jueu membre distingit del Patronat de la Fundació Thyssen-Bornemisza, qui havia dirigit un temps el molt prestigiat Rijksmuseum d’Amsterdam, en veure el projecte de senyalització que els presentava va jutjar només veure’l: 

—Mai no havia vist una solució tan simple i oportuna com aquesta. Per mi, endavant! 

Aquest «endavant!» me’l vaig prendre com els minyons de muntanya, i ja hi vam ser, però tot i l’entusiasme només ha durat uns anys, no molts pel meu gust, però primer va canviar la direcció, després va morir el baró, i a la fi es va malbaratar tot, potser sense voler.

Però anem al gra. L’argument del disseny era molt elemental i consistia a aplicar la informació senyalètica sobre teles de llí emmarcades, exactament igual a com feien amb els quadres a l’oli que s’exposaven al públic, mimetitzant el paisatge de l’indret que senyalitzava. En certa manera, i molt modestament, els senyals tenien vida pròpia, més enllà d’indicar allò que cadascún indicava.

Hi havia bastidors de totes mides, i en deien «universals»: des del més petit del 0 figura (22 x 16 cm) pels números de les sales fins al més gran del 120 figura (195 x 130 cm) pels directoris de les plantes, observant meticulosament les proporcions dels fabricants de teles emmarcades amb bastidors de fusta amb falques, com els que pinten a l’oli els pintors de cavallet ben bé des del segle XIX ençà.