Un logotip és una seqüència de lletres característica, i la d’aquest la forma la longitud exagerada d’una llegenda feta logotip, i sembla més aviat un punt d’uns estatuts. El repte ha estat tallar-la en dues meitats i tractar-la amb dues tipografies diferents, unides pel caràcter comú que transmeten, d’emergència i improvisació, ben lluny de les ortodòxies tipogràfiques a les quals els dissenyadors ens cenyim habitualment. Però un día és un día. 

Al mateix temps, el pictograma d’un brancatge ambivalent planteja la relació foc-bosc sense evidències d’haver-se consumat cap catàstrofe, tot i no excloure’n la possibilitat, en ser un verd apagat u emboirat. Però, amb bon criteri, la voluntat tranquilitzadora de l’empresa es va estimar més descartar el color vermell, transmissor clàssic d’incendis de tota mena, per tal d’acollir al seu si un bri d’esperança alenat per la preparació i formació dels membres de la Fundació a l’hora de gestionar els incendis.

Tot i ser una fundació amb projecció internacional, em va semblar escaient que el brancam tingués un to local, una arrel catalana. ¿Per què no, combatre la truculència amb un deix sentimental? De manera que ja ho veieu, les branques d’aquest arbre no són qualsevol cosa: van ser dibuixades, ni més ni menys, pel mestre de mestres de la il·lustració que fou Joan Enric García Junceda.