Compromès a obtenir un missatge d’una coherència digna de la causa i que no ofengués als destinataris —la població reclusa—, vaig tirar mà d’un pres il·lustre (nogensmenys que Miguel de Cervantes) i d’una frase que té trenta lletres, com el mensual d’un calendari. Les lletres, en ocupar el lloc dels números, n’usurpen la funció automàticament, mentre que els traços fets a mà, que tatxen alguns dies, indiquen el llenguatge habitual dels presos, obssedits per veure passar el temps el més ràpidament possible.

Sens dubte, l’argument és el joc visual, el trompe l’oeil que veiem, tot i no mirar. Aquesta arquitectura gràfica és d’una potència tal que remet tot d’una al calendari, malgrat que ben mirat no ho sigui. Pel missatge de solidaritat dirigit als presos de l’Estat de les Autonomies delictives, vaig trobar un passatge de l’immortal Cervantes en el qual el Quixot diu una frase lapidària de trenta lletres, com els dies dels mesos d’abril, juny, setembre o novembre: «Ladran Sancho, señal que cabalgamos». Una forma de sobreviure pels presos, i per a una més gran coherència solidària, cal dir que no és una frase d’un escritor de fora, sinó de dintre, ja que Cervantes va estar tancat anys en dues presons del Segle d’Or espanyol, a més de la molt coneguda fase d’Argel.