He de dir que, posat a dissenyar, el que m’agrada més és treballar amb lletres —millor les tipogràfiques que les cal·ligràfiques— i naturalment, amb números, que juntament amb el paper ens vingué d’Aràbia. Dels números el que més m’agrada és el vuit; no veig número més xulo que el vuit: a banda que la forma representa l’infinit, és fet amb dues rodones enfilades l’una sobre l’altra, talment com els xiquets de Valls en fer els castells, és a dir, amb la de dalt més petita que la de baix, per tal d’assegurar-ne l’estabilitat. És un detall subtil però fonamental per a l’equilibri tipogràfic, perquè planta el vuit sobre la base sense fer el paper del saltamartí. Per això és tan deplorable que a un establiment de luxe, com pretenia ser Vasari, al Passeig de Gràcia xamfrà Mallorca, tinguessin penjat amb tota la barra un rètol a cada carrer amb la particularitat que en un d’ells la «S» estava de cap per avall i, naturalment, trontollava. Advertits personalment de la inestabilitat de tan august vuit, van prometre d’arreglar-ho i ja fa tres anys ben bons d’aquesta promesa sense que hagi canviat mai res, tot i que ara s'ha traspassat el negoci i els rètols han desaparegut.

No sé si n’hi hauria prou amb aquesta anècdota per fer-ner una pel·lícula, em temo que no, però tots sabem que al cinema de més verdes en maduren.

No és la primera vegada que m’encarreguen cartells de cinema; el primer per Tatuaje, una pel·lícula sobre la novel·la de Manuel Vázquez Montalbán i direcció del malaguanyat Bigas Luna, i dos més per La muerte del escorpión i Raza, el espíritu de Franco, totes dues dirigides per Gonzalo Herralde.

Ara es tracta de tot un festival, i no d’una sola pel·lícula, i vaig estar agraciat amb el premi tipogràfic que em va tocar de fer el cartell de la vuitena edició. No de la setena o la novena, no, de la vuitena. I el número vuit se’m presentava verge i radiant. De manera que, per una vegada, vaig transgredir la norma de construir-lo amb dos cercles de diferent diàmetre i els vaig fer del mateix. De fet, no era un vuit sinó dues bobines portadores de pel·lícula.

Però si un s’hi fixa bé veurà que els diàmetres de les cintes que hi ha a les bobines són desiguals, el de dalt més petit que el de baix, amb la qual cosa retorno al Cèsar allò que és seu.