L’any 1989, cinc anys després de l‘aparició del setmanari, en renovava radicalment la imatge. Una dècada més tard (a la que correspon la coberta reproduïda), el redisseny també duu la meva signatura.

Una de les propostes més radicals residia a la coberta, a la qual entre l’ullet al llenguatge dels «còmics» i l’ullet a la publicitat (som al món de les marques i els logotips) les fotografies d’actualitat tenien la mida de vinyetes i a cada coberta hi havia un fragment descomunal d’una marca o logotip popular, reconegut arreu del món, tot palesant la lògica inapelable que diu que tota empresa cultural només és possible, avui, si compta amb el patrocini de fabricants de productes de consum.

No dèiem res de nou, però ho dèiem d’una manera inèdita, agosarada i plàsticament remarcable. Tot i semblar nou en el panorama del disseny, feia temps que la publicitat inspirava l’estil de força escriptors d’aquell periode inquiet i innovador.

La voluntat d’endreçar la informació escrita i gràfica, plantejant la maqueta en dues formes: una pel text i una per les imatges, corresponia a la idea de fer evident que, de fet, es tractava de dues lectures i dos temps diferenciats, que el lector destria dedicant-se per separat a examinar cada bloc: ara el text, ara les fotografies.

Cal advertir que vaig tenir molt en compte la producció específica d’un setmanari: tot havia de ser fàcilment interpretable i fàcilment maquetable, ja que la maquinària compositiva es posava en marxa un dijous a primera hora del matí i s’aturava el dissabte a migdia. No hi podia haver cap entrebanc ni cap filigrana.

Pel que fa a la tipografia, eren temps periodístics determinats per la times, i com que la revista es deia El temps, em semblà escaient utilizar-la, tot i que en el redisseny del 1999 vam canviar a un pal sec rotund i estret, per fer el cos més gran.

Distingir la revista gràficament volia dir que no s’assemblés a cap altra, però sense necessitat de fer-la estrafolària. Ja aleshores era la única revista setmanal en català que sobrevivia al mercat, i sortosament avui, més de vint-i-cinc anys més tard, la revista segueix en les mateixes condicions. I que sigui per molts anys!