Aprofito l’edició del llibre El oficio de editor per agraïr públicament a Jaime Salinas la confiança dipositada en fer-me un encàrrec tan interessant com el de posar imatge a l’editorial que anava a dirigir. Juan Cruz el defineix «exquisid, elegant i delicat», i amb una persona així no hi havia res a dir, menys si un comptava amb la confiança amb la qual distingia els escollits a acompanyar-lo en la seva odissea editorial. Una companya de viatge fou la novel·lista Rosa Regàs, aleshores editora de la seva pròpia editorial, que li parlà de mí en termes favorables. També hi comptà la fama de «car» que arrossegava l’amic i col·lega Alberto Corazón. Diu Salinas que va pensar en ell per a les cobertes de butxaca d’Alianza, però ho deixà córrer perquè «era molt car». Per cert, la mateixa etiqueta me la penjaren a mí a Barcelona, penjoll que segueix penjant quaranta anys després. Potser va ser per això, però mentre que l’Alberto treballava en gran per a editors de Barcelona (Ariel, Grijalbo o Crítica), qui sap si renunciant a mí «per car», a la recíproca jo treballava per a editors de Madrid (Alfaguara o Espasa Calpe), als quals era l’Alberto qui els semblava «car». La manera en què em vaig fer càrrec del disseny d’Alfaguara té, doncs, la seva graciosa paradoxa. L’editor va entendre amb naturalitat, no sé fins a quin punt poètica, que les imatges parlen i que les lletres són imatges, i em deixà fer al meu aire els logos i maquetes de catorze col·leccions (Literatura, Clásicos, Tesis, Nostromo, Infantil y Juvenil, Siglo XX, Hispánica o Nueva Ficción, Nostromo, Línea Abierta, 15/20 i una non nata en coedició amb Einaudi) i uns quants centenars de cobertes. No recordo una sola ocasió en què posés la més mínima objecció als meus dissenys. Si de cas, abans de triar un paper rugós per a les cobertes que resultà emblemàtic, el tacte del qual tingué en molt alta consideració, va fer un test exhaustiu entre els escriptors amics que passaven per casa o per l’editorial, fins que plenament convençut donà el nihil obstat definitiu. Sens dubte, de veure-la avui amb ell, momentàniament ressucitada, celebraríem que el disseny no solament no ha envellit, sinó que a las taules de novetats segueix tan insòlit com el primer día, fa trenta-set anys. També veuríem que els estils successius del disseny editorial han anat per altres indrets, i per la nostra via no s’hi ha colat ningú, de manera que es manté verge i màrtir, això si, condemnada a mort per les lleis del mercat. Una de dues, o férem un disseny tan dolent que ningú gosà imitar, o tan bo que ningú s’atreveix amb ell, arribant a la conclusió excitant que potser s’hagi d’esperar trenta-set anys més perquè «alguien que anda por ahí» es faci el valent.