La imatge del Parc de Recerca Biomédica de Barcelona, dirigit des la seva fundació pel doctor Jordi Camí, un nom sempre ascendent entre els professors de la Universitat Pompeu Fabra —de qui el PRBB és cosí germà—, és dels que m’ha agradat més de fer. Tenir l’honor de ser professor a la UPF duu aparellat —o l’ha dut, si poso l’honor al día— l’alt privilegi de sentir-se col·lega de personalitats de la més alta autoritat moral i intel·lectual: Carles Viver i Pi-Sunyer (que em va facilitar una feina al Tribunal Constitucional), els germans Calsamiglia (amb el malaguanyat Xavier conversàvem sobretot de música), l’Andreu Mas-Colell (a qui no li acabava de fer el pes el logo que projectava per la universitat), i per sobre de tots l’Enric Argullol (autor principal d’aquella obra immensa i germà del professor i bon amic Rafael, que compartia departament amb el també bon amic Jaume Vallcorba —traspassat prematurament—, Eugenio Trías, Antoni Marí) o els del departament de Periodisme, amb Josep Maria Casasús, Jaume Guillamet, Josep Gifreu, Carlos Pérez de Rozas o Manuel Lamas (on m’aixoplugava els primers cursos, abans de fondre el departament amb el de comunicació) on va crèixer amb força una amistat antiga i superficial amb Jordi Pericot, nascuda al caliu d‘Elisava, que sempre ens fa estar d’acord amb el què planteja un o l’altre (jo en diria d’això una bona amistat).

Només va faltar que a la bona sintonia mantinguda, encara ara, amb el director Jordi Camí, s’hi afegís la relació amb els arquitectes de l’obra de nova planta, sobretot Manuel Brullet (amb qui hem tornat a coincidir amb motiu de la restauració de l’Ateneu Barcelonès).

De manera que si hi havia d’haver feeling, en aquest cas n’hi va haver per donar i per vendre. I va sortir un logotip cosí germà del de la UPF, crec que prou eficaç i resistent (fins ara ha resistit el pes dels 2.500 científics que hi treballen, compartint les sigles amb les de cada departament específic) fins que ha arribat la crisi.

D’aquí endavant, tot es fa vell i creixen les incerteses.