Motiu que il·lustrà les etiquetes, taps, caixes,

furgonetes i papereria corporativa dels vins Perinet

Priorat i Montsant (Tarragona) 2002

Fragment de «Tríptic de l’oracle», relat del llibre 

Cròniques de disseny amb gust de menta, vainilla o xocolata 

Edicions 3i4, València, 2011.

 

Al cafè de Konstandis aquella tarda vam veure els vilatans bevent, com si res, infusió de sàlvia, fumant el narguil, jugant a les dames i els més joves als escacs. Poc més o menys, com els pintà Nikos Kazantzakis a Crist de nou crucificat.

Ara bé, fora de quadre, en una taula situada discretament lluny del tumult, l’amic Takis i jo maldàvem per guanyar la batalla del disseny ideal d’una etiqueta de vi, en aquells moments imaginària. Com els perses a la batalla de Marató que va tenir lloc allà al davant, al golf Sarònic, jo m’alineava  a la dreta, cedint l’esquerra, com els grecs, a l’amic nadiu.

No ens cansàvem de traçar esbossos a llapis sobre tovallons de paper, en un ritual vagament exorcista, ja que ni les etiquetes escadusseres de vi de resina que Takis dissenyava per a un viticultor d’Atenes acabaven d’agradar-li, ni a mi em feien el pes les que vaig fer per compromís per renovar les del clàssic Marfil de la Cooperativa Vinícola d’Alella.

I és que, en projectes d’aquesta mena, la influència dels clients és més pesant que no pas el vi de grau, i puja al cap, i fàcilment malmet la idea més brillant, llevat de casos especials en què el dissenyador és part activa del negoci o, almenys, un soci minoritari.

Tret d’aquestes excepcions, poques etiquetes de vi guanyen concursos de disseny. Probablement per això, celebràrem amb tant d’entusiasme el fet que, un cop evaporats els esperits malignes, aparegué sobre la taula, amb les cadires tombades i els narguils caiguts, una esplèndida marca creada per la rotllana de l’ampolla que va quedar, per atzar, impresa en un tovalló. Capficats en la recerca, no enteníem que allà hi havia la mare de totes les etiquetes feta amb un pictograma caigut del cel, que associava la natura etílica del producte amb la petjada subtil, semiborrosa.

De comú acord, afegírem el nom d’un vi imaginari al capdamunt del cercle, de banda a banda, gargotejant-hi al peu els blocs característics, amb les dades de la collita, el grau i el contingut. Tot seguit, Takis retallà acuradament el tovalló fins a donar-li el format d’una etiqueta convencional, i es guardà a la cartera aquella creació a quatre mans.