Vista. Difícilment trobarem un objecte industrial fet amb art, és a dir, un artefacte, més sensual que un llibre. Hi fa participar els cinc sentits. La vista és el principal, esclar, i un cop ullada distretament la coberta —potser també la contracoberta— ens endinsa a l’interior, allà on els lectors experimentats llegim a batzegades d’entre 0.2 i 0.4 segons. Els experts en diuen «sacades» d’això, en el sentit de tibar o sacsejar. Una sacada en una línia de text, d’esquerra a dreta, registra entre 5 o 10 lletres, o d’1 a 3 paraules. Amb netedat, però, només veiem les 3 o 4 que hi ha al punt de «fixació» i la resta la captem dins el context. Oïda. Hi participa física i metafísicament, perquè solem escoltar a cau d’orella allò que ens diuen els autors, paraula per paraula, per tal de tenir una comprensió cabal que ves a saber si només amb la vista no copçaríem del tot (n’hi ha que mouen els llavis, marmolant, com si llegissin en veu alta, i ho fan tant els que llegeixen com els que escriuen). «La fressa de les fulles agitades pel vent» és una frase literària que ben bé podríem aplicar a un llibre estès a l’aire lliure. Hi ha qui para l’orella per gaudir la fressa suau, i els experts ho fan per apreciar el carteig, que és el cruixit que fa el paper fortament encolat en doblegar-lo. El paper, doncs, té un so que sona per la rigidesa de les fibres, i és una qualitat que exerceixen els tècnics per tal de triar el paper més apropiat per a cada edició . Olfacte. El podríem considerar com una perversió, i malgrat llegir sigui un plaer indiscutible, ensumar el paper i la tinta jo diria que també. Els experts diuen que l’embriaguesa en flairar la tinta d’impremta és incomparable. Només cal pensar en la del carrer del Call de Barcelona que va trasbalsar Don Quixot fins superar les perversions ingènues d’El perfum de Suskind. Però ara les impremtes ja no fan olor de tinta, i menys que cap les «ràpides» o «digitals». Les tintes espesses dels bons temps, oloroses com el vi, s’han acabat. Els llibres vells són com «reserves» de tinta, per dir-ho com es diu del vi. La tinta vermella dels lloms, al cap de dos mesos s’ha descolorit i es torna rosa pàlid. I els qui ens estimem els llibres de llarga vida, i el vi de reserva, trobem que al rosa l’amor no s‘hi posa.

Gust. És més una mania que una perversió. ¿No heu vist mai lectors que per passar les pàgines es llepen els dits: el polze o l’índex, o tots dos alhora? La veritat és que fa una mica d’angúnia, i no vé gaire de gust llegir un llibre llepat per un altre. Compte, que l’acció reiterada de llepar metzina va costar la vida als monjos Berengario i Venancio d’El nom de la rosa, recordeu? Ara bé, si parlem literàriament, hi ha una altra dimensió del gust, i sobretot del mal gust i del martiri: ¿quants personatges no s’han menjat pàgines d’un llibre per tal d’evitar que els hi descobrissin els malvats guardians del poder que temen pel coneixement que ens donen? O mataven acarnissats els posseidors de llibres, en públic, per tal que qui ho veiés li passés per sempre el gust i les ganes de llegir.

Tacte. Manejar un llibre en el sentit més literal de la paraula, magrejar-lo o acariciar-lo, són altres plaers no pas menors. Jaime Salinas, director d’editorial Alfaguara i fill del poeta, volia que el paper de les cobertes tingués una textura agradable al tacte. I n’hi vaig trobar un que feia trempar els sentits. El dia de l’homenatge que li van fer a Madrid vaig saber un detall que desconeixia. A tothom que entrava al seu despatx (autors com ara Cortázar, Grass, Modiano, Benet, Marías, Hortelano; editors com ara Pradera, Aguirre, Altares; traductors com ara Benítez, Sáenz, Calatayud), els donava un tros de paper per tal que el toquessin, a veure què hi trobaven. I va passar la prova, no sé si per unanimitat, però poc n’hi deuria faltar. Va tenir tacte, l’elegant Salinas.