L’any 1994, en el catàleg commemoratiu dels primers vint-i-cinc anys que complia Tusquets Editores, l’empresaria i editora Beatriz de Moura dedicà uns paràgrafs elogiosos al disseny perpetrat a la seva editorial, de signe més que progressista:

«Óscar Tusquets —llavors el seu marit— y Lluís Clotet fueron los primeros responsables de casi todas nuestras excentricidades, colección por colección, tapa tras tapa. Enric Satué colaboró en crear carteles que pasaron a ser tesoros buscados por coleccionistas, concretamente el que sirvió de publicidad para la serie Los Heterodoxos, dirigida por Sergio Pitol».

Amb motiu del simpàtic aniversari, i en reparació als anys que feia que el cartell estava esgotat, la Beatriz va encarregar una edició especial, de format reduït, com a recordatori o penyora pels lletraferits.

Implícitament, també destacà la meva participació en el disseny del cartell que va fer servit de publicitat al llibre de Gabriel García Márquez Relato de un náufrago, i en canvi s’oblidà totalment de la meva col·laboració en diverses cobertes de la célebre col·lecció «Cuadernos marginales». Per cert, una de les quals apareix reproduïda en el catàleg palesant la introducció del troquel en algunes cobertes, com  la d’Homenaje a King Kong, o la impressió en calent d’un disc microsolc en Los cantos de la conmoción, així com altres interessants manipulacions, habituals a les impremtes, com ara els gafets de Prosas apátridas, el cartó rogenc de les carpetes tradicionals de gomes elàstiques, de les que en són un bon exemple les cobertes de la col·lecció «Textos en el aire». En un lapsus veritablement imperdonable, que per ser ella no li he tingut mai en compte, va atribuir el disseny del volum a Tusquets-Clotet, cosa totalment certa, però el dissenyador de la coberta de cada volumet figura a la «contra», i en aquestes «contres» apareix correctament el meu nom. Però ja se sap, són gangues de l’ofici i a tants anys vista ha prescrit completament qualsevol reclamació. Però que consti, un cop més, que ningú no és perfecte, i per si hagués algú interessat, li recomano que vegi la coberta de Péndulo y otros papeles, que té un disseny prou innovador pel què feia a l’època.

L’actriu Emma Cohen (aleshores musa de la gauche divine) el tenia penjat a la seva habitació d’estudiant a una sèrie televisiva setmanal que interpretava, i que es va fer popular durant la temporada 1972-1973. Es deia «Tres eran tres», la dirigia Jaime de Armiñán i l’Emma hi feia de germana petita i alliberada d’Amparo Soler Leal i Julieta Serrano. 

L’argument del cartell es basa en un camp de cols fertilitzat pels cervells pensants més originals del segle vint —i alguns del dinou—, amenaçats per un tsunami japonès, vés per on premonitori. I la vida li ha estat joiosament llarga, ja que fa poc, com ja hem dit, el van reeditar, plegat, en forma de propaganda pintoresca retrospectiva.