Un dels efectes benefactors, per més que discret, del pas de Ferran Mascarell pel departament de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, instal·lat al Palau de la Virreina de la Rambla, va ser que d’ençà l’any 2003 els cartells de la Mercè serien dissenyats, alternativament, un any per un artsita i un any per un dissenyador. Es veu que els dissenyadors n’havien estat exclosos en favor dels anomenats artistes plàstics, potser amb la idea de proporcionar un valor afegit a aquesta comunicació simbòlica de la festa major de la ciutat. La decisió salomònica va coincidir amb què, així com l’any anterior l’artista convidat va ser ni més ni menys que l’Antoni Tàpies, l’any següent era jo qui iniciava la tanda dels dissenyadors. I home, anar a roda a continuació de l’honorat amic Tàpies em va fer d’allò més gràcia.

Potser va ser per això, per correspondre com corresponia, que em vaig prendre el projecte amb un interès afegit, també. Haviem de quedar bé, els dissenyadors, però amb una mostra que fos clarament un disseny gràfic i no es pogués confondre de cap de les maneres amb una pintura u obra d’art.

Els dissenyadors gràfics veníem de celebrar, cadascú a la seva manera, l’«Any del disseny», i el logo fet per a l’ocasió per Toormix es basava en les mostres de colors del popular catàleg Pantone, una eina fonamental pels impressors i els dissenyadors gràfics, tot i que ara ens ha depassat completament i ja és un estri d’un ús gairebé generalitzat.

De manera que vaig ordenar aquestes mostres com si fossin illes de cases de la ciutat, un tros de mapa amb el nom d’alguns carrers i tot posat al damunt d’un fons groc taxi, com a Barcelona tenim tendència a anomenar els grocs crom.

Dotze peces fan una dotzena, i una dotzena és una manera antiga i popular de comptar per milers, i ja se sap que per la festa major tothom llança la casa per la finestra.