Potser pensaran que peco d’immodest, jo, però la veritat històrica és la que és. I el «Supertipo Veloz» el vaig descobrir jo sol, un bon dia de l’any 1971. Més ben dit, me’l va mostrar amb tots els ets i uts el seu creador, l’impressor Joan Trochut, director de l’impremta Sadag. Hi anava sovint a aquella impremta, i vaig fer bona amistat amb el senyor Trochut, que era un dels tants impressors que senten una simpatia especial pels els dissenyadors. En aquest cas, ell mateix era dissenyador, i boníssim, ja que va crear una font tipogràfica molt original, i molt eficaç, en unes condicions molt difícils. Parlàvem de disseny, ell i jo, i aquell bon dia es va decidir a superar la seva exagerada modèstia per fer-me cinc cèntims de la seva ja antiga troballa, que tot i dormir encara en els caixetins d’algunes impremtes, havia passat de moda i ja no es feia servir.

El disseny gràfic es mou a poc a poc. Això si és que es mou. Un exemple n’és aquest: l’any 1983, aquest cartell que anunciava els premis Laus va sobtar tant entre els col·legues de dins i fora del FAD, que va fer renèixer un interès pel «Supertipo Veloz» certament inesperat, si tenim en compte que onze anys enrere, el 1972, vaig publicar un article de presentació de la meva descoberta recent en el primer número del butlletí de l’Agrupació de Comunicació Visual del FAD acabada de fundar.

Era un article important, ja que omplia una tercera part del butlletí, i celebrava la troballa, l’any 1942, que Joan Trochut va fer, des d’un coneixement profund de la tipografia (en el doble sentit de lletres d’impremta i procediment d’impresió), per tal de facilitar formes combinables amb les quals els tipògrafs  puguessin composar lletres inèdites per diferenciar els petits impressos. 

Lletres i vinyetes, ornaments o inicials, perquè l’invent d’en Trochut fins i tot donava per composar dibuixos figuratius com els que ell mateix publicava als luxosos àlbums Novadam que va editar l’impremta Sadag, com models del que es podia arribar a fer, no posant límits a res més que al bon gust. I és que Joan Trochut era tot un senyor.  

En síntesi, l’invent es reduia al disseny de catorze peces (de les quals sis les considerava fonamentals) amb les quals es podien construir més de quaranta alfabets diferents, convençut del lema amb el qual el seu pare subtitolà els àlbums esmentats, bregant per «la modernització racional de la tipografia».

He començat dient que el disseny gràfic, si es mou, ho fa molt a poc a poc. Doncs un altre exemple d’aquesta apreciació discutible és que ha estat necessari el pas de seixanta any des de l’invent, i trenta d’ençà la meva descoberta, perquè entre el seu net Àlex Trochut (dissenyador gràfic) i Andreu Balius (dissenyador gràfic especialitzat en disseny de tipus) el fessin revifar el 2004 amb la digitalització de la font Super Veloz.

Però això, si m’ho permeten, són figues d’un altre paner.