El mateix dia de la solemne inauguració del Museu Nacional d’Art de Catalunya, plantat al Palau de Montjuïc remodelat per l’arquitecta italiana Gae Aulenti, reconeguda per les obres del Museu Quai d’Orsay de París i el Palazzo Pitti de Florència, el director Eduard Carbonell em va agafar de bracet, en un moment donat, i amb una copa de cava a l’altra mà em va portar a un racó discret per dir-me confidencialment una floreta que em va quedar penjada al cor, com la Legió d’Honor que duia a la pitrera l’arquitecta insigne:

—Ara que ja ha passat tot, t’he de dir que a mi el logotip que has fet pel museu no m’agradat mai. Però reconec que és molt eficaç.

—Tot just comença a caminar —li vaig respondre—, però pensa que si el trobes eficaç t’acabarà agradant.

Dit i fet, ha passat per vàries mans la direcció del museu, però ara ha trobat un director que ni el deu trobar eficaç ni li deu agradar, perque es va apagant com una espelma. Ja no és gairebé enlloc, substituit ara per ara, potser provisionalment, per la llegenda estrictament tipogràfica: Museu Nacional d’Art de Catalunya.

És un logotip amb certa personalitat, per bé o per mal. Mimetitza la silueta inconfusible de la muntanya de Montjuïc, i a més, les caplletres pugen i baixen per accentuar encara més la implantació costa amunt del museu.

Consti que més enllà dels directors, el meu projecte va resultar guanyador en un concurs restringit en la decisió del qual, com és natural, jo no hi vaig tenir res a veure.

En canvi, en alguna reunió mantinguda amb el Patronat a propòsit de la necessitat d’afegir el concepte «nacional» a la llegenda, decisió que va costar molt de prendre, i mai per unanimitat, vaig provar de fer prevaldre la mà romànica que va acabar decorant les bosses de mà per una temporada, per sobre de les lletres. No vaig sortir-me’n, però segueixo pensant que el dibuix magistral d’aquesta mà que indica dolçament alguna cosa als visitants, representa millor que cap altra cosa un museu el qual, per més peces que s’hi exposi, té en el romànic la clau de volta i la raó de ser.