Amb el judici en que jutgeu sereu jutjats, i una cosa semblant li vaig dir l’any 1990 a l’exigent senyor Pere Ribera, director de l’escola Aula i cèlebre pel seu caràcter autoritari i una molt tossuda determinació, després de veure l’escampada de diplomes convencionals que havia disposat a la taula de juntes, pertanyents a les millors escoles internacionals, per tal d’inspirar-me en allò que desitjava:—Miri, senyor Ribera, jo li faré un projecte tal com a mi em sembli. Si li agrada, bé, aleshores parlarem de negocis. Si no li fa el pes, ho deixarem córrer i tan amics.I un cop vista la maqueta vam parlar de negocis, ja ho crec que si! L’argument era molt fort, ja que tot i combinar tradició i modernitat, virtuts que caracteritzen el model d’ensenyament de l’escola, ho feia d’una manera gens convencional per a ser un diploma.

I no sols li va agradar el diploma al benvolgut senyor Pere Ribera, director de l’escola Aula i cèlebre pel seu caràcter autoritari i una molt tossuda determinació, sinó que va tenir vida pròpia, ja ho crec, doncs en va fer fer una tirada extra per tal de repartir-los entre tots els qui s’havien graduat a l’escola, fes un any o en fes vint-i-cinc, que aquell mateix any celebraven l’aniversari, un dels quals estès a nom de l’exalumne Pasqual Maragall i un altre a nom d’un tal Artur Mas, entre molts altres dignes representants de les ciències, les arts i les lletres (sobretot, però, les ciències).

El senyor Ribera, a banda de ser el fundador i director d’una escola de gran anomenada a Barcelona, hi feia de professor de plàstica. Per tant, era entès en la matèria, i ben segur que la innovació del diploma li va entrar pels ulls, pels ulls de professor de plàstica, però també pel cor, ja que a la cita que em va ajudar a trobar el poeta Jordi Sarsanedas (no recordo si procedent d’un cant de l’Eneida), que hi feia de subdirector, hi sortien en llatí les paraules «pàrvuls» i «aula». Què més podia demanar el senyor Ribera d’un dissenyador que se’n feia creus que no hagués estudiat a Aula?