top of page

Estudi de disseny gràfic  / enricsatue@hotmail.com  / 93 555 26 15

Logotip d’un Centre Cultural Espanyol 
Madrid, 1991

Diuen que qui pega primer pega dos cops, y en disseny gràfic és fonamental ser el primer. No pas en pegar (tot i que visualment s’accepti el cop de puny a l’ull), ni en copiar (sisplau, si és possible absteniu-vos-en), sinó en crear. En crear fent joc net. Per això, per al logotip d’un institut de l’Estat, la missió principal del qual es la difusió de la cultura espanyola al món, em va semblar clavat coronar-lo amb la titlla d’una lletra ena paletal deconstruida, en actitud de braços oberts, per ser un signe cridaner, la pròpia essència d’una cultura i, a més, un distintiu entre totes les llengues que es fan i es desfan. Des del 1991 ha funcionat perfectament malgrat els canvis de signe polític succeïts, amb el risc de caure en qualsevol d’ells, degut a l’emmaleit sentiment de rebuig que als governants espanyols els produeix qualsevol cosa empresa pel govern anterior, legalment deposat després d’unes eleccions determinades, favorables a uns i desfavorables als altres. Per sort, contra el vent i la marea dels hàbits hispans, aquesta imatge de caire heràldic no solament ha restat incòlume (fins quan?), sinó que ha generat una nombrosa descendència, per descomptat ilegítima.

Certament, d’aleshores ençà no han parat de sorgir dissenys pretesament originals que duen la titlla al damunt de qualsevol lletra: de la «e» que va fer d’emblema per la presidència d’Espanya a la Comunitat Europea l’any 1995 o de la «E» d’una més recent campanya d’obres públiques municipals subvencionada per l’estat i el seu PlanE; o d’una «c» (es tractava d’A Coruña) per a uns serveis de neteja municipals, crec recordar; o, en fi, de la «ñ» més recent encara que va subratllar l’espanyolisme de la selecció de basquet en els darrers mundials celebrats justament a Espanya.Naturalment, en tots els casos la solució «genial» es presenta com si fos nova de trinca. En fi, viure per veure, malgrat siguin visions como aquestes, pròpies d’una imaginació col·lectiva pobra, decrèpita i miserable, talment com el país que Machado embolicà amb els seus parracs despreciant tot allò que ignora.

© 2016 Enric Satué

bottom of page