Crec que puc dir que és un cartell conegut, aquest. Francament popular. I no ho dic, només, per la difusió extraordinària que en van fer el Comitè Olímpic Internacional i l’Ajuntament de Barcelona, sinó també perque el plagi o la imitació l’han perpetuat fins gairebé ara mateix. Ja sé que segons Joseph Ryckwert —un crític internacional de l’arquitectura que assentà càtedra als anys vuitanta— puc estar orgullós què d’ençà la difusió no hagi deixat de tenir imitadors, perquè «una bona idea sempre convida a plagiar-la o a imitar-la». Malgrat l’orgull legítim, però, sento un rau-rau al cor cada vegada que em topo amb alguna, ni que vingui signada pel meu apreciat col·lega Manuel Estrada, que pocs anys després va fer servir la mateixa solució per a un cartell solidari amb la pau a Bòsnia (va estar en guerra entre 1992 a 1995) que fins i tot va rebre un premi d’una associació de dissenyadors de Madrid. ¡Visca el plagi!

El segon rau-rau va ser de més bon pair, ja que utilitzaren les mans aixecades de colors diferents per la campanya electoral d’un partit o agrupació minoritari, en unes eleccions de «rodalies». Però el tercer tornà a tenir nom propi i, per desgràcia, un final dolent a morir: Joaquín Mallo se’l va «inventar» per aixecar adhesions per a la candidatura fallida de Madrid als Jocs Olímpics de 2016. ¡Visca el plagi! 

Més enllà d’aquest miserable anecdotari, puc dir que en el concurs que convocà a una vintena de col·legues del més alt nivell professional i creatiu, el meu cartell destacava per la seva singularitat: allà no n’hi hagué cap de semblant, ni de lluny.

La meva filla Helena i el meu fill Claudi, aleshores amb vuit i deu anys, respectivament, em van ajudar a combinar els colors olímpics als dits de les mans, i van trobar associacions prou interessants com per a traspassar-les al cartell original. En certa manera, doncs, puc dir que va ser una obra col·lectiva.