Pels dissenyadors gràfics com ara jo, «eleccions» és una paraula tabú. Ara bé, per les agències de publicitat —i pels creatius publicitaris— és una paraula manà.

És clar que «fer creure al món que creuen el que no creuen», com deia Ramon Sibiuda —un català admirat per Montaigne— és un repte maquiavèlic al qual els publicitaris no s’hi saben resistir. I per això els arguments i les imatges de les campanyes electorals mai no són prou convincents. En l’accepció literal del terme, són una enganyifa. L’ideal del publicitari és fer passar gat per llebre (i ara amb el photoshop això és molt fàcil), i la única utopia que alimenten és fer-se rics en el cas de fer guanyar els candidats que publiciten.

Del cartell que vaig dissenyar per a la campanya del candidat independent a la presidència de la Generalitat de Catalunya, l’historiador Josep Benet, la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia feien un breafing impagable. Feia goig ser el responsable de la imatge de la campanya «per l’Entesa dels Catalans» del 1981. Jo admirava la integritat, la tenacitat i la lluita del candidat, però el seu equip Déu n’hi dó, ja que era com la junta de govern d’un ateneu cultural. Allà hi havia l’intel·lectual Albert Manent, l’historiador Josep Maria Colomer, l’escriptor Ignasi Riera, el cineasta Pere Portabella i periodistes com Jaume Codina i Joan Anton Benach. 

Això era un candidat com per anar amb ell a la fi del món! O no? Ara, no aniria ni a la cantonada amb cap d’ells. Esclar que ningú no és perfecte, però Josep Benet era poc afavorit, i la fotogènia no era precisament el seu fort. Esquelètic, media més de fons que de costat, al contrari del Temple Expiatori del Tibidabo, que medeix més d’ample que no pas de fons. Posar-lo inflat de banderes sobre un fons de cel rogenc el faria semblar el frare dels higròmetres populars. Calia dissimular-li els defectes objectius i exagerar-li les qualitats potencials. De manera que quan em vaig disposar a dissenyar el projecte del cartell electoral definitiu, un cop aprovada la maqueta per unanimitat —amb la vènia de l’interessat—, vaig pensar que la imatge del seu perfil poc afavorit guanyava en silueta i emmarcat dintre l’oval de l’emblema característic de la institució que aspirava a presidir, la Generalitat de Catalunya. Això si, havia de ser impactant, i no sé per què, de seguida vaig pensar en un color vermell tomàquet. Per postres, el cartell ha esdevingut tota una icona.