Les cobertes que acostuma editar el Fondo de Cultura Económica, sobretot les que fan a Mèxic, a la seu central, són extremament bigarrades, tan barroques com les esglésies que els van fer construir els espanyols conqueridors, barrocs de mena segons l’antiga reflexió d’Eugeni d’Ors.

Per tant, i malgrat la complexitat de les cobertes d’una ambiciosa obra col·lectiva coordinada pel prestigiós crític de El País Juan Ángel Vela del Campo, la voluntat inicial va ser la de fer-ho el més net —si no buit— possible.

Es tracta d’una sèrie de vuit volums que recullen la història de la música a Espanya i Hispanoamèrica, i cada volum el distingeix un títol propi i un o més autors. Fugint del possible bigarrament, el fons és blanc com les partitures musicals. I el disseny de les cobertes preten seguir l’esquema dels temes amb variacions musicals: el títol general és present amb contundència tipogràfica a cada volum, però varia de lloc, adaptant-se als vuit pentagrames en què està subdividida l’alçada del llibre, referència que es pot veure al marge dret de la tapa. L’absència de color fuig també de la noció de barroquisme i alhora connecta amb la gamma habitual a les pàgines dels quaderns de música: negre sobre blanc.

La petita il·lustració que caracteritza cada període de la història de la música té una forma ovalada, calcada d’una nota musical qualsevol.

L’arquitectura gràfica, que és com en diuen de les construccions tipogràfiques dels llibres, en aquest cas potser acceptaria l’excepció de qualificacar-la d’arquitectura musical. O almenys, en dir-li al malaguanyat Ricardo Navarro, impulsor editorial del projecte, que la meva idea era aquesta, li va agradar molt. Sigui fet, doncs, tot això, en memòria seva.