No us penseu que venia a imposar-vos la meva idea, tot i que me’n rondava alguna, però quan vaig veure el mobiliari previst per a la nova biblioteca pel director de l’Escola, l’arquitecte Jaume Sanmartí, ho vaig tenir clar com l’aigua. Ell tancava les prestatgeries, a cap i cap, amb uns panels de poliuretà entelat que, oh meravella, feien la proporció exacta d’un llom de llibre qualsevol, i a tot arreu del mateix gruix. Allà hi havia, doncs, un argument potent i congruent, per tal de cercar la solució ideal.

De tal manera que el disseny es va aplicar a reconstruir l’informació bibliotecària necessària, seguint les pautes internacionals normalitzades pels lloms dels llibres clàssics, amb uns teixells negres filetats al cap i al peu i amb uns símbols pictogràfics de la casa editora al peu (vull dir el logo i el símbol de l’Escola) i amb els números d’ordre corresponents per tal d’identificar-los fácilment. 

Però si a l’hora de presentar-li el projecte jo li hagués dit al director Jaume Sanmartí que «la forma s’adapta a la funció», tal com va predir l’arquitecte Louis Sullivan, probablement el director Jaume Sanmartí, a la vista del què va veure, m’hagués respost amb el «menys és més», el lema immortal de Mies van der Rohe.

Així, doncs, per tal de no alterar el «paisatge» de l’espai biblioteca, molt sensible als «sorolls» estranys, vaig optar per manejar-me amb la mateixa tipografia rotis que figura al logotip de l’Escola. La novetat del projecte, que crec que hi és, rau en la contenció i l’equilibri de les composicions tipogràfiques en aquell temple de lletres. En tot cas, hi ha la llicència de fer l’ullet a uns lectors tan espavilats com els estudiants d’arquitectura, al tallar les paraules en formes capricioses, pensant més en l’arquitectura que no pas en la tipografia. Bé, això és un dir, perquè del resultat de les formes gràfiques i tipogràfiques del llibre se’n diu, justament, «arquitectura gràfica».