La meva història del disseny gràfic, com totes les que s’han escrit —publicades o no—, es una història formada per allaus, que és como defineixen les grans quantitats acumulades o els devessalls en el curs dels rius. Algú va dir que savia alguna cosa, un altre ho va recordar més tard, a la seva manera, i encara un altre ho va transcriure com millor va saber, i el darrer de la cadena ho va publicar. Poc més o menys així s’ha escrit la història, i aquestes agrupacions d’informació, sovint capricioses, han seguit cursos tortuosos que, per cert, les xarxes digitals confonen més que aclaren, al no validar-les institucions acadèmiques solvents; simplement penjades per la simpàtica i divertida parròquia, com mai en la història en forma d’allau.

Un oblit imperdonable comès en la primera edició, ignorant la vida i obra incommensurable del dissenyador francès de «cent milions de cobertes de llibre», un tal Pierre Faucheaux, i que per sort he pogut reparar en aquesta segona edició, ben bé podría esdevenir guia dels joves d’avui. Faucheaux definia el seu treball com «l’ofici d’innovar», deixant dit a les generacions futures que «mirem enrere per tal de prendre l’impuls necessari per a projectar-nos al futur desconegut i innovador». L’interès per la història sembla decaure, i no són més que belles paraules que el vent s’endugué, malgrat fixar-les per escrit, però és que les ratxes de vent que bufen a diari, mentre mirem divertits la televisió, arrosseguen tot allò que convidi a meditar, reflexionar o simplement a pensar. Sense voler ara ofendre ningú, n’hi ha prou amb moure un dit perquè tot estigui dit i fet, sense haver de mirar enrere (quina murga!) ni endavant (quina por!). Però mentrestant, la transfusió de coneixements analògics i lògiques digitals, no solament esdevenen incompatibles sinó que no són desitjables, sobretot per avorrides. Des del més remot de la història del disseny gràfic ens contempla l’axioma, és a dir, el principi o proporció o sentència tan clar i evident que no necessita demostració, que si algú tingués que escollir una professió amb passat, present i futur, difícilment li recomanaria el disseny gràfic. I si el que he escrit ho hagués de publicar, hi tornaria a posar aquesta divina coberta que va dissenyar Daniel Gil l’any 1977.