El primer intent de fer un banc català modern i competitiu va ser el Banco de Barcelona, una mica abans que Banca Catalana i el Banc de Sabadell. El director, un jove emprenedor de qui no recordo el nom —i per tant no sé si ha fet carrera en el sector bancari—, va tenir l’audàcia de tirar endavant amb un logotip revolucionari pel què fa al sector.

Va demanar un projecte a una colla de dissenyadors gràfics, i vam acordar treballar plegats, a veure què en sortia. Com en aquelles reunions de publicitaris qüalificades de brainstorming, que es proposen dibuixar un cavall i entre tots el què els surt és un camell, l’aportació dels col·legues Toni Miserachs, Josep Maria Trias i Jordi Canyelles, Yves Zimmermann, América Sánchez (aleshores només era Juan Carlos Pérez Sánchez) i Ferran Cartes, amb mi completant un equip de primera, no va anar pas massa lluny. Ja sol passar, a l’hora de remenar les idees es perd la frescor i tot queda en un poti-poti indescriptible, generalment complicat i, malgrat la presència de creadors d’anomenada, molt poc original.

En vista què es feia tard i no sortíem de l’atzucac, se’m va ocòrrer d’introduir números a les lleres per tal de vincular el nom a la funció. Havia vist un 3 fent de E a un rètol comercial a la Travessera de Gràcia (en una botiga de joguines que es deia «Els tres tombs» o «Els tres tambors» o una cosa així) i em va semblar una bona idea traspassar aquest criteri als dos tresos que farien la E i als tres quatres que farien la A.

La tipografia, racional com és l’helvetica, i el fons del color verd sever dels bitllets de mil pessetes, donarien sentit a la morfologia de la proposta, que no pretenia fer cap broma.

Malgrat que a la solemne presentació del projecte, el president — de qui tampoc recordo el nom— va dormir com un soc la migdiada, mentre passavem diapositives a mitja llum, el projecte es va aprovar i el banc va difondre una imatge veritablement innovadora els pocs anys que va estar dempeus.