L’esplendor tranquil del disseny editorial. A principis de 1977, als taulells de novetats de les llibreries de tot el país apareixen uns llibres que marcaran un abans i un després en la cultura del disseny editorial espanyol. Els primers títols són d’autors no molt populars, no era aquest l’argument pel qual una editorial desconeguda assolís l’impacte que aconseguí immediatament ¿Què feien aquests llibres tan especials en la seva aparent modèstia? L’«aura». Eren llibres que recuperaven una dignitat tipogràfica que semblava extingida, una harmonia de versals, caixa baixa, cursives, musical y geomètrica, que provocaven acariciar el volum, que anticipaven el plaer d’obrir-los i llegir, del tacte del paper, de poseeïr-lo. Alfaguara ens mostrà de sobte que era possible el refinament silenciós, l’elegància sàvia del dissenyador editorial que ho sap tot del seu ofici i estima els llibres. Enric Satué era, ja aleshores, un mestre, però el seu talent gràfic no havia gairebé traspassat les fronteres de Catalunya. Jaime Salinas, com el gran editor que era, va comprendre que la primera aproximació al lector es dona mitjançant la qualitat objectual de l’extraordinari artefacte que és el llibre. Venia d’una experiència molt innovadora, el llibre de butxaca d’Alianza, en el qual els títols, el preu, format i la força iconogràfica de les cobertes de Daniel Gil l’havien convertit en un èxit fulgurant. Però Salinas, un editor culte i pacient, com ho són els grans, cercava lectors tranquils, que aprecièssin el silenci, la lentitud, l’excelència serena. Aquesta és la personalitat única que Satué va saber construir. Un rectangle dins d’un rectangle, com una doble coberta, separats per una lleugera i discreta orla de motius ornamentals de la tipografia clàssica, fleurons les anomenà l’impressor venecià Felice Feliciano al seu Manual de 1478. Per a la coberta només tipografia Garamond, rodona pel nom dels autors, cursiva pels títuls. Satué els estampava, amb tipus de plom, en un diminut cos 6 per després ampliar-los desmesuradament. Traços rosegats, d’haver suportat centenars d’estampacions en un vell taller. Obrint el llibre, pàgines de cortesia i portadetes recuperant la gran tradició, sempre elegants i mesurades, els índex, les solapes, la quarta de ccberta... I per descomptat, la caixa de text, els cossos, les interlínies. El dictador havia expirat i, lliures de l’odiosa censura, la indústria editorial es llançà a tota mena d’aventures, l’ànsia de llibertat i de crear era el motor. Amb Alfaguara el disseny editorial recuperava la dignitat i el lloc. Jaime Salinas va exigir que el dissenyador i el traductor fossin inclosos en els drets d’autor. L’exemple d’aquella Alfaguara no volia ser un episodi sinó un exemple perquè en el futur els dissenyadors, i els bons editors, no fossin hostatges dels executius d’escoles de negocis ni dels directors de màrketing. Tots érem joves i estàvem excitats, però a l’aula, mentre montàvem el gran guirigall del disseny, Satué i la seva amable bonhomia seguia impartint la classe magistral. Aquesta és l’Alfaguara que molts celebrem avui.

Alberto Corazón.