«Podeu estar-ne orgullosos, perquè d’ençà que aparegué no ha deixat de tenir imitadors a tot el món. Heu de saber que una bona idea sempre convida a plagiar-la o a imitar-la. Però, en efecte, com que n’heu estat els inventors, teniu el dret de tractar-la amb certa displicència, variant la composició, posant o traient elements ja que, amb la identitat tan fortament establerta, manté dialècticament la coherència. Però, per més coses que feu, sempre serà la meva favorita, volent dir amb això que sóc i seré el vostre agraït subscriptor». 

Mai m’havien dit una cosa tan bonica, i menys encara de part d’una personalitat tan reconeguda per la crítica internacional de l’arquitectura com als anys vuitanta era Joseph Ryckwert, autor, entre molts altres escrits, de l’assaig La casa de Adán en el paraíso.

La vaig projectar amb la consciència prèvia que havia de ser diferent a qualsevol altra, i sobretot de CAU, la revista dels aparelladors que acabàvem de deixar sisplau per força. La promotora, Rosa Regàs, era més llançada que ningú, de manera que no li va estranyar gens ni mica topar-se amb un format allargassat, més propi d’un diari que no pas d’una revista. Però s’adaptava molt bé a l’arquitectura, que és bàsicament vertical, i a l’austeritat econòmica que imposava l’editora, sense els papers estucats i les impressions a tot color de la competència internacional. Perquè la premissa consistia en mesurar-nos amb el món sencer, i no solament amb la nostra «pobra, bruta, trista, dissortada pàtria». 

Ben mirat, res pretenia passar per ostensiblement original. La tipografia, per exemple, combinava la vulgar times pel text (com feien tots els diaris) i la vulgar helvetica (de totes les revistes d’arquitectura) pels titulars: res de l’altre món. I totes les imatges, tractades en un trist i forçat blanc i negre. Malgrat les deficiències fou tot un èxit, i avui, per reblar-lo, tenim que el nou format que ha posat en circulació el diari The New York Times s’assembla curiosament al nostre de l’any 1974: fa un ample per dues alçades, i el nostre es va quedar a 47 mm d’igualar la proporció actual del gran rotatiu americà. Quines coses!