Un dels monjos que fou abat de Montserrat va apadrinar fins a tal punt la iniciativa d’organitzar una indústria de cuina, sense ànim de lucre, per ajudar els disminuits mentals procedents de Sant Boi, aptes per a treballar, que li va donar el seu nom a la fundació creada amb aquest fi. L’empenta i la capacitat personal d’entendre’s amb les pedres va fer que els obstacles, si és que n’hi va haver, no ho semblessin. El mal va ser que va morir al cap de pocs anys, massa pocs per donar per engegada la indústria de cuinar al preu més just possible, per donar de menjar al personal d’empreses, institucions i companyies de tota mena, per grans que fossin. Per sort, l’ha substituit Joan Rigol, un ex sacerdot doctorat en teologia i gestió i administració d’empreses, polític de llarga i fèrtil trajectòria, trempat a la mateixa fornal del fundador.

Sense ànim de lucre, com és preceptiu en aquest tipus d’iniciatives, la idea era fer un projecte que estimessim explícit i coherent, sense haver de mirar de reull el què feia la competència, operació que malmet la majoria de projectes que comencen bé el projecte i acaben malament l’execució, per mor de les interferències dels què saben més de tot.

La simbiosi entre el cognom del fundador i la raó de ser de l’empresa és total. Aquí han parlat altra vegada les paraules, i les hem escoltat amb reverència. Tot funcional, net i polit com una patena, amb una tipografia tècnicament irreprotxable com és l’helvetica, i una caixa baixa treballadora i modesta, sense aires de grandesa, entenedora i propera. Són virtuts o qualitats heretades dels fundadors que tenen un no sé què d’espiritualitat, en implantar les lletres blanques com la neu sobre un fons de color un punt litúrgic, rodó com un plat. En efecte, el morat a l’església representa la penitència i el dejuni. O el què a la vida civil s’hi podria assemblar més: menjar amb moderació és un bon costum i un millor senyal.