Diari de Barcelona

Publicacions de Barcelona

Barcelona, 1986

Fundat l'any 1792, el Diari de Barcelona fou, llevat de The Times, el diari més antic de l'Europa continental. Desaparegut l'any 1980, i autogestionat pels treballadors des del 1982 en edició bilingüe, va tornar a desaparèixer fins que l'any 1984 n'adquirí els drets de la capçalera l'Ajuntament de la ciutat, cedint-los al Grup Zeta.

Tornava, doncs, ara íntegrament en català, i un cop revisats els antecedents, vaig veure que l'escut de la ciutat que presidia la capçalera dues vegades centenària, no solament duia una ratapinyada i un elm que feia molts anys que s'havien esborrat de l'escut oficial de l'Ajuntament, sinó que al llarg dels anys el Consistori havia canviat més d'una vegada, i més de dues, d'escut.

Raonablement, no podia deixar passar la ocasió. Si no vols brou, tres tasses, diuen. Així que vaig arreplegar tots els escuts que vaig trobar —i en vaig trobar molts, furgant per arxius i biblioteques— i en vaig encarregar de nous, amb tota llibertat creadora, a pintors, escultors, gravadors, dissenyadors gràfics, il·lustradors, dibuixants i humoristes gràfics, i en una primera remesa en vaig obtenir més de cent-cinquanta. Amb la muntanya que ja havia acumulat en vam tenir prou i de sobres per canviar-lo cada dia de l'any! L'experiència, inèdita al món, va durar poc més d'un any, fins que el director que va substituir Josep Pernau, l'Enric Sopena, es negà en rodó a seguir el joc. També va plegar el diari, al cap d'un temps, però val a dir que n'ha quedat la llavor, per a qui vulgui atrevir-s'hi . És una idea que il·lustra literalment l'evidència que la vida d'un diari, com la de certes papallones, dura vint-i-quatre hores. I cada dia que passa el diari és un de nou, i el nostre Diari de Barcelona tenia una identitat nova, diferent tots els díes de l'any.

Des d'aquí dono les gràcies als qui m'ho van deixar fer, especialment al director Josep Pernau i al subdirector Josep Maria Huertas Clavería, ambdós desapareguts en combat.