Sóc un dissenyador gráfic literalment excèntric, doncs he hagut d’aprendre la professió a l’aula sense murs dels carrers del món, per força (no hi havia escoles); faig d’historiador i investigador del disseny per gust personal (sense títol acadèmic que m’avali, malgrat els més de vint llibres que porto publicats) i he professat a dues universitats superant oposicions amb l’ajud exclusiu del meu currículum professional (al marge del diploma de professor de dibuix de l’Escola Superior de Belles Arts, que dorm a casa el son dels justos). En uns temps soberanistes i independentistes com els que vivim, vull deixar constància de que porto molts anys practicant la independència a la meva manera. Llevat dels impostos i d’altres obediències irrenunciables, he fet sempre el què m’ha donat la gana. Qui sap si l’origen de tot plegat és haver estat fill únic, cosa que ens indueix a pensar que el caprici és la norma de conducta. Però el cas és que quan fou legalment possible em vaig canviar oficialment el nom de pila (Enric) pel que m’endosaven a la força els funcionaris religiosos, civils o militars (Enrique); també, extraoficialment, fa molt temps que he deixat de considerar-me catòlic, apostòlic i romà; i tot i que durant la infància i l’adolescència era prohibit ensenyar la llengua catalana a les escoles, he reeixit a escriure un llibre directament en català (Un llop a la vora del foc), amb força menys errates de les que em temia. Més enllà del disseny, doncs, també hi ha vida. Perquè sóc dels d’en Munari: mantenint la infantesa a dintre conservarem la curiositat de conèixer, el plaer de comprendre i la voluntat de comunicar. Vet-ho aquí.